El col·lapse del petro-dòlar

Per què els EUA han atacat Líbia, Iraq, Afganistan i Iemen? Per què hi ha operatius d’EUA ajudant a desestabilitzar Síria? I per què el govern dels EUA està resolt a enderrocar Iran, a pesar que Iran no ha atacat a cap país des de 1798? I què segueix? Cap a on ens dirigim?

Quan analitzem la trajectòria on estem, no té cap sentit avaluar els fets basant la nostra imatge del món en la propaganda que els mitjans tracten de passar com a notícies. Però sí té perfecte sentit una vegada que coneixem els vertaders propòsits dels quals tenen el poder. Per a poder entendre aqueixos propòsits, primer hem de fer una ullada a la història…

En 1945, el tractat Bretton-Woods va establir el dòlar com la moneda de reserva mundial. Açò vol dir que el preu dels productes internacionals es va fixar en dòlars. L’acord, que va donar als EUA un evident avantatge financer, es va fer sota la condició que aqueixos dòlars serien redimits per or a una taxa consistent de 35 dòlars per unça. Per aquell temps, els EUA “van prometre” no imprimir molts diners, encara que més endavant, la Reserva Federal va rebutjar permetre auditories o supervisió de les seues premses de diners.

En els anys que van portar a 1970, les elevades despeses de la guerra de Vietnam van deixar patent, per a molts països, que els EUA estaven imprimint molts més diners del que tenien en or. Açò, per descomptat, va fer que el dòlar es devaluara ràpidament, i la situació va arribar al límit quan en 1971, França va demanar disposar del seu or i Nixon es va negar. El 15 d’agost d’aquest any, el president Nixon va fer la següent declaració: “He instruït al secretari del Tresor per a prendre l’acció necessària de defensar al dòlar dels especuladors. He ordenat al secretari Conelly suspendre temporalment la conversió del dòlar en or, o un altre valor de reserva, excepte en quantitats que procuren l’estabilitat monetària i el millor interès dels EUA”. Òbviament no va ser una suspensió temporal com va dir, sinó un incompliment permanent, i per a la resta del món que va confiar el seu or als EUA, va ser un robatori total.

En 1973, el president Nixon va demanar al rei d’Aràbia Saudita acceptar únicament dòlars com a pagament per petroli i invertir l’excedent dels seus beneficis en bons del Tresor d’EUA. A canvi, Nixon va oferir protecció militar en els camps de petroli. Aquest mateix tracte es va estendre a cadascun dels principals productors petroliers del món, i en 1975, cada membre de l’OPEP ja havia acceptat vendre petroli només en dòlars d’EUA. Després de traure al dòlar del patró or i amarrar-lo al petroli, instantàniament la situació va forçar a cada país importador de petroli en el món a començar a mantenir una reserva constant de dòlars de la Reserva Federal. Açò va ser el naixement del Petro-Dòlar. I els EUA es van fer molt, molt rics com a resultat. Va ser l’estafa més gran en la història coneguda.

En 1991 la despesa militar dels EUA va sobrepassar la de totes les nacions del món juntes. El col·lapse del bloc comunista en aqueix any va remoure l’últim contrapès del poder militar dels EUA, els qui eren ara la superpotència indiscutida. En aqueix mateix any els EUA van envair l’Iraq, i després de destruir l’exèrcit iraquià i part de la infraestructura del país, incloent plantes purificadores d’aigua i hospitals, es van imposar sancions incapacitants per a impedir que aqueixa infraestructura es tornara a construir.

Al novembre de 2000, l’Iraq va començar a vendre el seu petroli només en euros. Açò va significar un atac directe al dòlar i al domini financer dels EUA, i no anava a ser tolerat. En resposta, el govern, amb ajuda dels mitjans de comunicació, va començar a construir una campanya propagandística massiva, dient que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, i que planejava usar-les. En 2003, els EUA van envair l’Iraq, i una vegada que van tenir el control del país, les vendes de petroli van tornar immediatament als dòlars.

A Líbia, Gadafi es trobava en el procés d’organitzar un bloc de nacions africanes per a crear una moneda de reserva basada en or anomenada “Dinar”, la finalitat del qual era reemplaçar el dòlar en aqueixa regió. EUA i forces de l’OTAN van ajudar a desestabilitzar i enderrocar el govern en 2011, i després de prendre el control de la regió, rebels armats d’EUA van executar a Gadafi a sang freda, i immediatament van crear el Banc Central de Líbia.

Iran ha treballat activament per a deslligar les vendes de petroli del dòlar des de fa temps, i recentment va assegurar acords per a comercialitzar el seu petroli a canvi d’or. En resposta, els EUA, amb ajuda dels mitjans de comunicació, han tractat de construir un suport internacional per a executar atacs militars amb el pretext de prevenir que Iran construïsca un arma nuclear. Mentrestant, han establit sancions que oficials dels EUA admeten obertament. La meta és causar un col·lapse de l’economia iraniana.

Síria és l’aliat més proper d’Iran, i estan lligats per tractats de defensa mútua. El país està en procés de ser completament desestabilitzat amb l’ajuda encoberta de l’OTAN. El motiu d’aquestes invasions i accions encobertes es torna més clar quan ho veiem en el seu context complet i lliguem els caps. Aquells que controlen els EUA entenen que si alguns pocs països comencen a vendre el seu petroli en una altra divisa, començaria una reacció en cadena i el dòlar col·lapsaria. Ells entenen que no hi ha absolutament res que mantinga ara mateix el valor del dòlar, i també la resta del món. En lloc d’acceptar el fet que el dòlar està prop del final de la seua vida, els poders han fet una aposta calculada. Han decidit usar la força bruta de l’exèrcit dels EUA per a esclafar cada Estat que es resistisca en el Mitjà Orient i Àfrica. Açò per si només és suficientment dolent, però el que necessites entendre és que açò no acabarà amb Iran.

Xina i Rússia han alertat públicament, en diferents termes, que no toleraran un atac a Iran. Iran és un dels seus aliats clau, un dels últims productors independents de petroli en la regió, i ells entenen que si Iran cau, no hi haurà manera d’escapar al dòlar sense anar a la guerra, i no obstant açò els EUA segueixen pressionant malgrat els advertiments.

El que estem presenciant ací és la trajectòria que ens portarà directament a l’impensable. És la trajectòria que va ser planejada fa anys, amb completa consciència de les conseqüències humanes. Però, qui va ser el que ens va posar en aquest camí? Quina classe de psicòpata està intencionadament maquinant un conflicte global, que conduirà a milions de morts, només per a protegir el valor d’una divisa de paper? Òbviament no és el president. La decisió d’envair Líbia, Síria i Iran es va realitzar molt abans que Obama apareguera en l’atenció nacional, no obstant açò continua la seua labor, tal com les titelles que el van precedir. Així que, de sobte apareix la pregunta: Qui mou els fils? Normalment, la millor manera de contestar açò és mitjançant una altra pregunta: “Cui bono”. Qui es beneficia?

Òbviament, aquells que tenen el poder d’imprimir dòlars sense tutela, tenen l’interès que el dòlar no caiga, i des de 1913 aqueix poder el té la Reserva Federal. La Reserva Federal és una entitat privada, de la qual els amos són un conglomerat dels banquers més poderosos del món, i els homes que controlen aqueixos bancs són els que mouen els fils. Per a ells açò és només un joc. Les nostres vides i la vida dels quals estimem són només fitxes en un tauler d’escacs.

Així que, quant temps ens queda? És la pregunta que tots ens fem, però és una pregunta equivocada. Preguntar quant ens queda és una postura passiva i inútil.

Quines són les nostres possibilitats? Podem canviar el rumb? També són preguntes equivocades. La probabilitat no importa ja més, si entenem el que estem enfrontant. Tenim la responsabilitat moral de fer qualsevol cosa en el nostre poder per a canviar la ruta en la qual estem, malgrat les probabilitats. És només quan deixem de basar la nostra participació en la probabilitat d’èxit quan l’èxit es torna possible. Per a llevar el malaltís poder de les elits financeres i portar a aquests criminals davant la justícia, requerirà no menys que una revolució. El govern no ens salvarà. El govern està totalment infiltrat i corrupte fins al nucli, confiar en ells per a cercar una solució en aquest moment és completament ingenu.

Hi ha 3 etapes en una revolució, i són seqüencials:

1. La resistència ideològica. En aquesta etapa hem de treballar activament per a despertar tantes persones com siga possible sobre el que està passant, i la direcció cap a la qual anem. Totes les revolucions s’originen en un canvi de mentalitat de la població i cap altre mitjà de resistència és possible sense ella. L’èxit en aquesta etapa es mesura pel contagi d’idees. Quan una idea aconsegueix una massa crítica comença a propagar-se per si mateixa i arriba a tots els nivells de la societat. Per a aconseguir aqueix contagi necessitem a més persones en aquesta lluita. Necessitem a més persones parlant, fent videos, escrivint articles, portant aquesta informació a escenaris nacionals i internacionals.

2. La desobediència civil, també coneguda com a resistència pacífica. En aquesta etapa fem tot el que estiga en el nostre poder per a detenir els engranatges de l’Estat. La pràctica en massa d’aquest mètode és suficient per a posar un règim de genolls. No obstant açò, si fallem en aquesta etapa, l’etapa 3 és inevitable.

3. La resistència física directa. La resistència física directa és l’últim recurs, i ha de ser evitada i retardada el màxim possible, i només ha de ser usada després que totes les opcions anteriors quedaren esgotades. Hi ha alguns que presumeixen que seran valents quan el temps ho requerisca, però el que aqueixes persones no entenen és que si eres inactiu en les primeres 2 etapes i guardes els teus esforços per a l’última resistència, aleshores fallaràs. Un aixecament només pot tenir èxit quan la gent ha establert una actitud de resistència activa, i la resistència activa només és possible quan les ments s’han alliberat de la propaganda dels mitjans de comunicació. Si anem a lluitar és “ara o mai”, no tindrem altra oportunitat.